I: “No hi ha tristeses en el calaix de l’oblit”.

I a Xicraini, amb disset anys. (Trobo el poema just avui, que he anat al cementiri i, com sempre, he visitat la nostra tomba familiar sense estar segur del tot que fos la nostra.)

I cavalcant! No entenc perquè ningú no n’ha fet un gif. Vaig celebrar aquesta escena com si fos un gol del Barça a la final de la Champions.