Inclús quedar-se unes hores en un tren o haver de passar una nit a un pavelló no em sembla res tan greu com per inflar-ho gaire (contemplant que pot haver excepcions, clar). Mireu una mica al voltant i entengueu el que és un acte heroic i/o colpidor i quin no, que ja tenim una edat.

Em sembla com aplicar el capitalisme a la salut mental.
"El problema no és que tot peti fora, és que no et treballes prou, tia. Ca fort."

Això no vol dir convertir-se en un amargat. Penso que es pot ser relativament alegre i vital dins d'aquest pessimisme.

Vaig a totes amb aquest equip. És igual si em foto una hòstia i ens eliminen a la següent ronda i també si perdem la lliga i la copa. Aquesta sensació de tornar a tenir un equipàs, i a sobre amb gent carismàtica, és inigualable.

Avui he reconfirmat lo del poc perfeccionisme. Dia de pentinat esbojarrat. Nenes i nens amb sprays de diferents colors, pinces, mil trenes, complements... La meva, 3 monyos mal fets i a córrer. Espero que no m'ho tingui en compte i que no em posi a una residència a la primera de canvi.

Ara que hi penso, del meu 2024 també en destacaria la meva obsessió (no sé si sana) pel Glen Powell. Des del George Clooney no tenia un celebrity crush d'aquesta mida. És evident que no estic evolucionant, sinó tot el contrari. Futbol, celebrity crushes... torno a tenir 20 anys.