descobrir històries perdudes que reescriuen el passat.

I de vegades, com veieu, tot comença, inesperadament, en un discret turó d’Alcanar.

un grup de comerciants fenicis, uns cabdills locals i els seus pobles respectius i uns paisatges canviants van construir, junts, una nova manera de connectar territoris.

I això és l’arqueologia: no és buscar tresors (quina cosa més avorrida i poc agraïda, per cert...), és

peça d’enginyeria comercial mediterrània. Una minúscula rodeta de rellotger dins el complex engranatge d’una xarxa econòmica global que unia paisatges que, fins fa poc, ni tan sols imaginàvem connectats. Una finestreta privilegiada des d’on observar un món antic i fins ara desconegut on

Va d’interessos creuats. Va de gent parlant, negociant, pactant i adaptant-se. I va també de la integració d’uns territoris, les Terres del Sénia i les de l’Ebre, i la seva gent, en una xarxa comercial internacional. En la primera globalització de la Història.

Així, Sant Jaume fou una petita

s’adapten o no en funció dels seus propis interessos. Res no es dona per fet; res no es dona per sabut.

Tot plegat trenca un vell relat: aquesta història no va d’arribades sobtades, dominacions unilaterals i “impactes colonials”. Va de relacions fluides, híbrides i oportunistes.

joieria que, posteriorment, venien als cabdills de la zona.

És una Mediterrània, la d’aquestes costes, on cap de les parts no imposà res a ningú, on els fenicis no aterren com a colonitzadors omnipotents, sinó com a negociadors hàbils, i on les comunitats locals participen, decideixen i

control, parada logística i, en certa forma, benzinera fluvial del segle VIII aC.

I per altra banda, mentrestant, el taller metal·lúrgic de Sant Jaume treballava a ple rendiment amb el bronze que li arribava des de l’actual Múrcia i Andalusia per a produir petites peces de

probablement per alimentar aquesta mateixa xarxa a una escala de tota la Mediterrània.

A l’Ebre, altres comunitats indígenes oferien plom procedent de filons de galena argentífera. I entre mig, un node com Aldovesta, a Benifallet, funcionaria possiblement com una mena de duana, punt de

no fou una dinàmica de comerç bàsic: els fenicis van generar des de Sant Jaume una xarxa molt complexa d’interacció negociada amb els pobles indígenes.

A la Moleta del Remei, per exemple, tot apunta que possiblement la gent produïa teixits de llana a gran escala,

sabia exactament què feia.

Sembla que els fenicis van saber llegir perfectament el paisatge humà i de recursos de la zona, però també el paisatge geogràfic: van aprofitar estuaris antics, paleocanals i punts elevats de control visual. Geoestratègia pura, fa 2.700 anys.

I tot plegat

que en aquell moment funcionava com un autèntic corredor econòmic.

Sant Jaume fou moltes coses: també fou un hub... un hub dels segles VIII i VII aC en un context de llacunes i ports, de poblats i llocs de posta, de camins de riu i de terra, i de gent d’aquí i d'allà que

no és tot. Un maqōm no té sentit si no està connectat. I Sant Jaume ho estava per tres vies alhora:

– el mar, la Mediterrània (a través d’una antiga llacuna-port natural al lloc que avui dia és les Cases d’Alcanar)

– el territori interior de les terres del Sénia

– i l’Ebre,

de la primera edat del ferro. Un lloc dissenyat per a emmagatzemar, negociar, intercanviar i gestionar producte.

I quin era el nucli del negoci? Doncs el “combo” estrella del moment: vi fenici a canvi de plom indígena (en aquest cas, del Priorat ebrenc).

Però això

iniciativa fenícia (amb el vist-i-plau imprescindible dels cabdills indígenes) i operat segons interessos mixtes i fluids.

Un lloc així no era una ciutat colonial ni un enclavament militar. Era… pur negoci. Un espai molt petit, molt flexible, gairebé una “start-up portuària” de

puzle és tot un altre, molt diferent al que ens pensàvem.

I com més ho mires, més pren forma una hipòtesi suggeridora: que Sant Jaume fos una factoria fenícia (un maqōm) o, com a mínim, un establiment híbrid (en certa manera, mestís) endegat per

no fou, segur, un simple assentament indígena amb quatre importacions fenícies. No quadren les peces del puzle. Hi ha massa ceràmica fenícia, massa tecnologia i técnica d’origen mediterrani, massa circuits comercials implicats per ser, tan sols, un lloc indígena amb contactes.

De fet, el

lloc petit, dalt d’un turonet… Però quan l’excaves, patapam: te n’adones (flipant molt, la veritat sigui dita..) que no fou mai un personatge secundari de la pel·lícula sinó un dels protagonistes que movien tota la trama.

Perquè a hores d’ara ja sabem que Sant Jaume

les dades arqueològiques recents són tossudes: hi foren abans, més sovint i més profundament del que fins ara ens pensàvem.

I enmig d’aquest panorama hi ha Sant Jaume d’Alcanar.

Un lloc que, d’entrada, no sembla excessivament espectacular: un