No us perdeu el nou article de la Marta Ribera per @naciodigital.bsky.social 🏗️📈 "Apunts demogràfics per la crisi de l'habitatge".

"Construir més habitatge no implica necessàriament que es dediqui a usos residencials; i que es dediqui a usos residencials no implica que sigui assequible."

"El 15% de les compres a Catalunya es dona per persones estrangeres, i en zones costaneres i insulars arriba al 30%. Això no té res a veure amb les llogateres persones migrades que viuen i treballen aquí, que pateixen discriminació per accedir-hi, o viuen en condicions precàries"

Mentrestant, l’èxit de Mamdani ens ensenya que el viratge de la joventut cap a l’extrema dreta no és universal ni irreversible.

✍️
@martaribera.bsky.social

naciodigital.cat/opinio/rosal...

4/4

El racisme, el patriarcat, l'heteronormativitat i el tradicionalisme que reivindica l’extrema dreta han resistit en la societat catalana i espanyola, més amagats durant temps, i ara volen recobrar un espai que en el fons no havien perdut.

3/4

La idea de rebel·lia [de la Rosalía i els joves] és interessant si entenem que el context polític actual està servint per normalitzar discursos extremistes que semblaven superats, però que no havíem erradicat ni de lluny.

2/4

També podeu escoltar les principals conclusions aquí:
open.spotify.com/episode/1tWM...

Qualsevol cosa que puguem fer, ens la podem permetre. I sabem construir i rehabilitar habitatge digne i sostenible, accessible i democràtic, públic i cooperatiu. Fem-ho.

És una política eficient i que cap actor privat pot garantir sense recórrer a assegurances costoses o a intermediaris que encaririen encara més el preu final. Si no es fa aquest programa d’inversió massiva, és per un problema de correlació de forces.

A més, no cal ser keynesià per defensar aquesta despesa. La inversió en habitatge és una despesa social que es paga per si sola. Que un ajuntament o una cooperativa no tinguin finançament per fer habitatge públic no és una limitació econòmica: és una decisió política.

Ens cal reclamar la infraestructurapública i de qualitat per arribar-hi en tren. I ens cal fugir de la idea que la costa només es digna de ser viscuda si és en exclusivitat.
elmon.cat/moneconomia/...

Però ens cal més vida a la platja, més enllà de les vacances. Ens cal reivindicar-ne l’ús quotidià, el de celebracions amb família, amistats i veïnes.

Legalment, pot ni podrà ser mai de propietat privada. Això vol dir que a casa nostra, la platja és per definició espai públic i bé comú.