El dissabte passat la temporada del MET al cinema ens oferia la darrera representació d’Andrea Chénier que s’ha programat aquesta temporada amb l’al·licient del debut en el rol pr…

Després de les inauguracions operístiques de la Santa Cecilia, Roma i Milà ara l’envejable RAI 5 ens ha ofert la del Teatro di San Carlo de Nàpols amb la representació per primera vegada en a…

No acostumo a comentar les produccions operístiques de la FOC (Fundació Òpera de Catalunya, abans AA.O de Sabadell), perquè tot reconeixent la gran i fonamental tasca duta per Mirna Lacambra per donar a conèixer l'òpera més enllà de Barcelona i també de Sabadell, oferint les seves produccions a moltes ciutats catalanes, els títols que oferien quasi sempre es fonamentaven en els més populars i coneguts del repertori més sovintejat, i si en el Liceu ja no em motiven, amb mitjans més precaris tot i la seva dignitat, no m'han cridat gaire l'atenció, i això no significa que el que han fet, fan i espero que continuaran fent per donar a conèixer l'òpera no sigui extraordinari i imprescindible.

Ara mateix no sé pas què faria per poder assistir a una de les sis representacions que queden d'aquesta obra mestra, perquè el Teatro alla Scala ha tornat després de no sé pas quan, a fer una prima d'aquelles que fan història i que tornen l'esplendor artística al teatre i el posen sense cap mena de discussió allà on havia estat, al capdamunt de totes les cases operístiques.

I ha tornat a passar, èxit sorollós i gatzara generalitzada a l'hora dels aplaudiments després d'una representació fredíssima on pràcticament s'ha aplaudit de compromís els moments més lluïts i on s'ha anunciat abans de començar que Camarena cantaria tot i que encara estava sortint d'una indisposició i que demanava clemència al públic. Feia molt temps que no assistia a una representació tan mediocre de l'

Roma s'ha tornat wagneriana aquest inici de temporada 25/26, si l'Accademia Santa Cecilia inaugurava amb una esplèndida Die Walküre que fa uns dies us en vaig parlar a IFL, ara és el Teatro Costanzi el que inaugura la temporada operística amb Lohengrin. Per l'ocasió s'estrenaven amb Wagner tant el director musical, Michelle Mariotti, com l'escènic, el sempre controvertit…

El 29 de novembre de 1975 el mestre Jaume Tribó i Sagalés (Barcelona 1945) iniciava la seva vida laboral al Gran Teatre del Liceu com a mestre apuntador en l'estrena mundial de l'òpera Rondalla d'Esparvers amb música del mestre Jaume Ventura Tort i poema de Josep M De Sagarra. Avui, justament cinquanta anys més tard s'ha celebrat aquella efemèride amb un acte a les dotze del migdia al Foyer del Gran Teatre del Liceu on ens hem aplegat una colla d'amics i coneguts al voltant de la família del mestre que és qui va organitzar tota aquesta celebració, plena de sorpreses i en el qual el mestre només ha triat les peces que s'havien d'escoltar, peces eminentment "Tribonianes" que ja per si mateixes tenien l'interès garantit.

Quan es va programar la temporada 2025/2026 del Metropolitan Opera House es va pensar a reposar la producció d'Arabella de Richard Strauss que es va estrenar l'any 1983 en el teatre novaiorquès amb Dame Te Kanawa (va repetir en les temporades 1984, 1991 i 1994) i Bernd Weikl de protagonistes, i ara la protagonista havia de ser Lise Davidsen, però la cancel·lació de la soprano noruega a causa del seu embaràs i posterior maternitat, va fer que Peter Gelb hagués de buscar una substituta, amb tota probabilitat difícilment a l'altura.

L'any 2018 després de presenciar l'actuació de Cecilia Bartoli en aquest mateix Palau interpretant La Cenerentola de Rossini (premeu AQUÍ per recuperar l'apunt) em vaig "prometre" que era l'última vegada que veuria la mezzosoprano italiana, que ja en tenia ben bé prou. Vet-ho-aqui, que és cert que no es pot dir mai, mai, i que veient la programació del Palau per aquesta temporada, anunciada l'òpera de…

Les últimes quaranta-sis representacions de les cent quatre que s'han fet de L'Elisir d'amore en les temporades del Gran Teatre del Liceu (vuit al teatre Victòria la temporada 1997-1998) abans de la d'ahir, 24 de novembre, han estat amb l'estimulant, engrescadora i brillant producció de Mario Gas, estrenada al Teatre Grec de Barcelona el 21 de juny de l'any 1983.

Quasi o mai se't presenta a la vida la feliç oportunitat d'escoltar l'obra recent d'un artista que és amic i que ho és gràcies a aquest blog, on sempre que pot hi participa de manera entusiasta amb els seus sucosos comentaris. En Rai Paz ha fet un salt sense xarxa en la seva carrera artística, fins ara centrada en la seva faceta com a guitarrista en el món del jazz, on ens ha deixat excel·lents mostres del seu art liderant o acompanyant a altres artistes joves i ara endinsant-se en el món del lied clàssic i musicant un cicle de sis poemes del seu oncle, el poeta…

Nosaltres no tenim un Shakespeare, un Molière, un Calderón, un Schiller, un Goldoni o un Gogol, tenim altres coses, però aquests grans i universals dramaturgs no els tenim. En tenim de grans autors teatrals "clàssics"? Sí, locals amb transcendència internacional, pocs, però podríem dir que Guimerà, Ferrater, Iglesias i sense cap mena de dubte de Sagarra, van assolir el reconeixement de crítica i sobretot de públic.

La Franz Schubert Filharmonia, abans Camera Musicae celebra enguany el vintè aniversari de la seva fundació i aquest és motiu de gran goig, ja que el nostre país no es caracteritza per la proliferació d'orquestres amb ambició i és per això que aquests vint anys d'activitat i qualitat creixent és un motiu d'orgull. Jo voldria, i aquesta és una sol·licitud que ja em perdonareu, que l'orquestra en els anys vinents acabés dient-se Filharmonia de Tarragona, per exemple o Orquestra Simfònica de Tarragona, qualsevol nom que inclogués la ciutat originària de la formació i a on jo crec que hauria de fer una llarga i atraient temporada, amb visites a Barcelona, òbviament i com ja fa ara, a altres ciutats del país i de fora, però si ens creiem, com ho crec jo, que l'oferta cultural i concretament musical s'ha de diversificar i fer gran i potent per tot el territori, evitant la gentrificació nacional cap a una saturada Barcelona, és imprescindible dotar de solidesa cultural i musical tot Catalunya i posant al mapa nacional i internacional l'activitat de les ciutats més enllà de la vampírica Barcelona, que entenc que té molt públic potencial amb els turistes que visiten la ciutat i el Palau, perquè els autòctons repeteixo que estem saturats de cicles simfònics, i que la poca ambició cultural i musical del territori deu fer econòmicament inviable mantenir l'activitat de l'orquestra sense tenir en compte el cap i casal.

La temporada del MET al cinema ha tornat a incloure La Bohème de Puccini amb la preciosa producció de Franco Zeffirelli, tantes vegades vista i que ja no aporta res de nou i per tant, tot recau en la direcció musical i sobretot en les veus que integrin el repartiment, per esdevenir un títol mínimament interessant. Entenc que la preciosa obra pucciniana és un reclam de taquilla, canti qui ho canti i per aquest motiu, com els altres deu títols més programats, apareguin temporada sí, temporada també en totes les cases operístiques, ara bé, que torni a formar part dels títols triats per portar-nos al cinema, tenint la temporada novaiorquesa un bon reguitzell de títols per escollir, fins i tot dels compositors sovintejats, trobo que és un despropòsit.

A menys d'un mes de la Prima de la Scala que suposarà la inauguració de la temporada 2026, el teatre milanès ha presentat una nova producció de Così fan tutte del genial Mozart, sota la direcció de l'anglès Alexander Soddy en la part musical i el canadenc Robert Carsen en l'escènica. Altra vegada la Rai 5 ha transmès una òpera després de pocs dies de la Die Walküre inaugural de la temporada de la Santa Cecilia de Roma o de la Tosca que commemorava els 125 anys de la primera representació al Teatro Costanzi de la capital romana i ja ens agradaria a nosaltres que les "nostres" fessin el mateix que la cadena pública italiana.

La RAI 5 va transmetre la inauguració de la temporada de l'Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia de Roma que sota la direcció de Daniel Harding i un equip de cantants que van vorejar l'excel·lència, van representar Die Walküre a la sala Santa Cecicila de l'Auditorium Parco della Musica de la capital italiana, que malgrat ser una sala de concerts va aprofitar l'espai de les graderies del darrere de l'hemicicle per muntar una escenografia bàsica amb escales i plataformes que s'adeqüen a les situacions escèniques dirigides per…

Si volguéssiu una crònica social del concert, a la manera de les que fa una senyora de nom guimerià en un dels rotatius barcelonins històrics, us diria que el recital del tenor Roberto Alagna i el pianista Jeff Cohen va ser un gran èxit, perquè ho va ser, però jo us parlo sempre del que em semblen les coses que vaig a veure, no del que succeeix, a vegades són coincidents, però ahir jo aparentment vaig anar contra corrent durant tot el recital, i dic aparentment perquè després en els passadissos, tant a la mitja part com en acabar, i amb tots els matisos que es vulguin, resulta que no tot va ser tan esplendorós, brillant, magnífic i històric com la legió de fans del tenor varen voler fer creure des del "Torna ai felici di" l'ària que canta el personatge de Roberto a l'òpera "Le villi", la primera del compositor de Lucca.

A hores d'ara ningú pot posar en dubte que Rosalia no és un fenomen de temporada i vida artística efímera i, per contra, sobrepassa les mitjanies del món de la música Pop i és lògic el rebombori que ha causat la publicació del vídeo de la cançó Berghain, que representa el preàmbul al llançament del seu nou treball discogràfic, tan preparat i curosament tractat per tot el seu equip de producció i ella mateixa muntant una tangana que va descol·locar encara més del que és habitual, al tanoca alcalde d'una capital europea desbordada pel fenomen i la reacció paranoica dels fans de la cantant de Sant Esteve Sesrovires.

El teatre ple de gom a gom cada representació i durant dues hores i mitja el públic que no para de riure, entre esquetxos, números musicals nous o extrets de les famoses revistes musicals dels anys gloriosos del Paral·lel, amb homenatges a Alady, la Bella Dorita, Josep Santpere, Escamillo o els Vienesos, un gènere del passat sense possibilitat de recuperació i uns artistes que no tenen cabuda al teatre d'avui dia.

Malgrat ser una bona representació en conjunt, La Sonnambula que dissabte passat es va retransmetre pels cinemes des del MET de Nova York no em va agradar tant com la que vàrem, veure la temporada passada al Liceu amb la mateixa parella protagonista: Nadine Sierra com Adina i Xabier Anduaga com Alvino. La proposta del teatre novaiorquès està signada musicalment pel conegut mestre…

Què pot fer protestar a un espectador en finalitzar la representació de l'òpera Akhnaten de Philip Glass al Gran Teatre del Liceu? La resposta no és simple, ja que el nivell de la representació ha vorejat l'excel·lència a tots nivells i, per tant, podria suposar que no li hagi agradat l'obra de Glass, una causa si més no plausible tot i que desconcertant, perquè una obra estrenada l'any 1984, amb gravacions disponibles ja no pot ser desconeguda per a algú mínimament interessat en el gènere.