Hi ha casos, ben constatats, de carxofars on les motes tenen més de 150 anys (foto). A l’estiu, quan les plantes dormen, s’hi fan les feines més importants: una cavada ben fonda i es posa fems, així en venir les pluges de finals d’estiu goixen amb més força i són més productives.

En els horts domèstics sol ser una hortalissa de vorera. Se sembra al llarg de les parets (foto), maldament hi hagi poca terra, perquè la carxofera té la virtut de fer terra i fer-la bona. És una planta molt persistent i vividora.+

La carxofa és una hortalissa mediterrània, es creu que la domesticació fou a Sicília, a partir de la carxofera borda (foto), gens rara a Menorca com a planta silvestre. Per açò, a l’illa té un cultiu molt fàcil, demana ben poca cosa. El seu cicle va amb les estacions naturals.+

La blanca es cultiva poc a l’illa, agraden més les morades, considerades millors en qualitat i en durada, una volta collides. A les castes conreades per la carxofa, s’ha d’afegir el card de menjar o carxofera de fulla (foto) de la que es mengen les fulles tendres, com a verdura.+

La de Galze és la que té la forma més original i un color més honest (foto). La poncella és més tost petita, però és apreciada perquè el cor roman tendre més estona. Es poc coneguda, es conrea en uns pocs horts domèstics de Ferreries.+

Tanmateix, dins el que la gent diu Morada hi ha una variabilitat important, tant en les fulles com en la mida, color i forma de la carxofa. Bensenes, dins aquest nom hi deu haver més d’una varietat. Llavors, els noms de Morada i Blava podrien fer referència a castes distintes.+

La de Fulla Ampla és la més primerenca, rep aquest nom perquè les fulles joves són boni senceres (foto) i les adultes tenen la costella d’enmig amb les ales amples. Pom de Moro és la segona i de les morades la més grossa. La Morada és la més conreada, per la producció llarga.+

Mirant vers la mar, es pot veure tota la llargària del cap de sa Cavalleria (antes de Sanitja) i girant cap a ponent, la vorera ben retallada què va de cales Morts de Salairó fins a Pregonda, al fons l’illa de ses Bledes, on destaquen les roques volcàniques, aspres i de color grogós.

Tot sempre vestit pel paisatge en mosaic característic de l’illa: terres de conradís, parets seques, encadenats, mitjans d’ullastres, tenasses i boscarrons, van fent com un teixit que mai s’acaba. Una configuració del territori que permet ús de la terra i conservació de la biodiversitat.+

És la riquesa del terme des Mercadal, el millor conradís de Menorca, les terres més fèrtils i productives, què per la banda de migjorn queden tancades per les terres altes de Ruma, una altra de les regions històriques, per ponent per les de Serra i darrere la part més muntanyosa de l’illa.+

Biniaguer, Binialbe, Biniarange, Biniarraiet, Biniatiam, Biniazaquen, Binibemnu, Binicobert, Biniexent, Binifarraga, Binifarrell, Binigafell, Binimaner, Binimaquen, Binimerlay, Binimoden, Binimorlà, Binimurada, Bininfa, Binirifa, Binisalu, Binizaquen, Binzayen.

No tots són d’origen andalusí, ben prou són anteriors. Dels que ja no s’empren, qualcuns, ben pocs, romanen dins la memòria de persones majors. Altres 24 topònims, què també recull Mascaró Passarius, no tenen localització geogràfica, més d’un pot ser una mala grafia dels anteriors: Biniacsemet, +

En negre, els que segueixen en ús (70). En blau, els que no corresponen a cap lloc o estància (3), també en ús. En gris, els que ja no s’empren (46), entre parèntesis el nom què els ha substituït, quan hi és, qualcuns d’aquests amb localització geogràfica gens precisa. +