És a dir, allò que ja no sigui digne pels turistes… que sigui digne pels residents.
I gràcies.

És un taulell de parxís?
És una carta comodí de UNO?

No! És Laurent Ulrich, arquebisbe de París, dient missa de “reinauguració” de Notre-Dame.

En el retrat de la duquesa d’Alba, de Goya observam també una postura més relaxada (però no del tot natural), probablement en línia amb l’esperit d’aquest casticisme.
I en els colors, altre cop el negre castellà amb detalls cridaners com el vermell… que també ja Velázquez havia representat.

Més endavant, França agafa el relleu i modifica substancialment els estàndards estètics que seran contestats a Espanya a partir de finals del segle XVIII amb el casticisme (“majismo”) que també enlluernarà a Balenciaga a través de les pintures d’un altra gran mestre, Goya.

Durant el Segle d’Or castellà, amb l’hegemonia dels Àustries sobre mig món, s’exporta el negre típic de l’aristocràcia castellana com a símbol de l’elegància i caràcter regi.
Fet que quedà immortalitzat per Velázquez i altres pintors del seu entorn com per exemple el seu gendre, Martínez del Mazo.

Que Leibovitz, tan repensada i en algun (mal) sentit “gòtica”, hagi preferit a Letizia vestida de Balenciaga no és casualitat en tant que és el mestre per excel•lència de la moda espanyola i que a més sentia fixació pels retrats barrocs de la noblesa castellana.