A casa això ho feia la gran. Fa 1 mes que ha marxat de casa (amb la del mig) i ara tenim un flux constant, i no l'allau de roba en dies concrets.

Mai! Com a molt, fem de tant de tant una maquinada de tovalloles i draps per desinfectar-ho tot i que surti tot flonjo. Sinó, tot junt i APPC.

A vegades també m'hi trobo, canviant coses perquè no es pensin que no ho he escrit jo. Som al pou (però encara no hem tocat fons).

A casa no separem mai la roba, i no hi poso això que dius tu (tot i la insistència de la meva mare). Potser he tingut 3 drames de color en 23 anys.

Tot arribarà.

Ni un problema. Ha estat entrar a l'app o al navegador, m'ha avisat que tenia el compte desactivat. He iniciat sessió amb la credencial nova (mateix usuari, diferent domini), i com una seda.

Perquè és tota veritat, de punta a punta :_)
He plorat com una font mentre l'anava escrivint.

Fa 5-6 anys a la UCI de cremats tenia tant dolor que havia perdut l'esma de viure. Una infermera li va dir que s'havia de recuperar per tornar a veure les netes, i ell que no valia la pena tant dolor. Ella va dir que es recuperés per tornar a anar en moto i a partir de llavors va reviure. DE VERITAT

Amb 50 anys es va fisurar dues vèrtebres fent motocròs. El metge li va dir que potser ja era massa gran per anar en moto. Ell li va dir que si no podia anar més en moto, que ja es podia morir, que no tenia res més a fer en aquest món.

Adeu, Sileta. De debò que et trobaré molt a faltar.

Penseu que cada any pel seu sant convidava a tot el carrer a casa seva; aquell dia se sopava només llepolies: imagineu-vos tot de veïns compartint xocolata desfeta, tortells, braços de gitanos, melindros. I aquell dia manava ella: els pares no ens podien dir que paréssim de menjar!

això ho va ben aprendre durant la postguerra, on van forjar uns vincles indisolubles amb els avis, i van passar gana i misèries junts. Els avis se'm van morir fa més de 30 anys, i crec que l'única persona que jo associava a aquella època era ella, sempre amb un somriure a la boca.

o per ajudar-te amb qualsevol cosa (i també per malcriar-te amb un caramelet «i no ho diguis als pares»), o per donar les sobres i els ossos del dinar als gats del carrer, «que, pobrets, també tenen dret a menjar, que no hi ha res més trist que patir gana»;

Tot això m'ha vingut al cap avui, dia en què s'ha mort una veïna que ens va cuidar com una àvia o una tieta, que l'estimava moltíssim, i ja no la veuré mai més. Teníem aquella relació tan de poble, d'anar a casa seva i notar que mai feies nosa, que sempre era allà per fer-te un petó o una abraçada,

I ara he entès tota aquella fal·lera del pare per fer coses amb nosaltres: temps de qualitat, passar estones junts fent coses molt divertides. I sento que aquestes estones se li acaben: a vegades està com absent, s'ha fet gran, però és tossut i marrà com sempre. I ell, com no, no ho accepta.

a la pista, que m'ho estava passant molt bé (i vosaltres, sou conscients quan sou feliços?). Ahir mateix aquesta mateixa filla va venir a casa a dinar, i vam estar jugant junts a videojocs, i vam tornar a riure a cor què vols. I m'ho vaig passar molt bé, moltíssim.

Per què us foto aquesta tabarra? Doncs perquè aquest hivern vaig anar a patinar sobre gel amb la família, i vaig riure moltíssim patinant amb la filla del mig (18 anys). Tots dos a tota velocitat, esquivant gent que patinava a poc a poc; vaig ser molt feliç, i en vaig ser conscient, allà,

Compartir la carretera, un bon dinar i petar la xerrada, això li dona vida. Amb gairebé 80 anys i no hi ha manera de fer-li entendre que si els pneumàtics només li duren 3000 km o si se li encenen els frens a les baixades, potser seria bona idea no fotre-li tant gas.

però sobretot com reien de les animalades que arribaven a fer. La vida ha anat com ha anat i ara encara anem junts en moto, però de carretera. Encara li veig la il·lusió als ulls cada cop que surto amb ell i els seus amics del poble; la velocitat i el recompte de quilòmetres és el que menys compta.