Les veus del ventall de personatges que hi apareixen, les seues històries, són les que ens permeten dibuixar aquest barri de Tòquio en sis narracions de caire naturalista amb final obert, com les seues vides.

El més interessant d’aquest recull de relats és que l’autora evita cap tipus de moralisme, un fet admirable tenint en compte el tema principal de l’obra, la prostitució. D’aquesta manera la crítica a la societat que reflecteix és encara més incisiva.

Retrats de dolor, de pèrdues irreparables; sobretot de dones i la relació que estableixen amb els homes que trien, amb la família, amb l’ofici que exerceixen o a què pensen dedicar-s’hi i amb la societat després d’una guerra traumàtica, com totes ho són per qui no pot defugir-les.

“…y el olvido, como el almacenamiento de muebles desvencijados, es sin la menor duda un acto voluntario.”

Final:
“les persones q es presten a una entrevista periodística saben perfectament q els espera un cop s’hauran acabat els «dies d vi i roses» -els dies d les entrevistes-.I tot i així diuen q sí quan els truca un periodista, i tot i així resten estupefactes en veure llambrar la fulla dl ganivet.”

Tal com la vídua crèdula que un bon dia es desperta i descobreix que aquell jove encantador s’ha fet fonedís amb tots els seus estalvis, qui ha accedit a protagonitzar un escrit de no-ficció aprèn -quan surt l’article o el llibre- la dura lliçó.”

Los pequeños no comprenden el significado del ayer, del anteayer, del mañana, todo se reduce a esto, al ahora: la calle es esta, el portón es este, las escaleras son estas, esta es mamá, este es papá, este es el día, esta es la noche.”

Traducció de #celiafilipetto

El lenguaje era mi cuchillo.[…] Podría ser la herramienta que utilizaría para rehacer y recuperar mi mundo, para reconstruir el marco en el que mi imagen del mundo volvería a estar colgada de la pared, para así hacerme cargo de lo que me había pasado, hacerlo mío.”